Cóc de pastanaga (los caramelets de davall terra)

Oco que són dolces, les pastanagues bones! I dolces com són, és curiós que l’ús majoritari que en fem a la nostra terra és per a plats salats: en amanit, en guisats, bollida amb pataques i bajoques… I és que, segons tinc entès, el cultiu de la pastanaga per terres fatarelludes és relativament recent. Sembla ser que aquí, fa temps, les arrels d’este estil que més es cultivaven eren la safranòria morada, la xorovia (xirivia en fatarellut) i la remolatxa gorrinenca o farratgera. Esta última, com el seu nom indica, es donava als animals, i la xorovia servia per fer més bo el caldo i poca cosa més. Però la safranòria és un altre tema, que només pel color morat que té ja venen ganes de menjar-se-la. De fa un temps cap aquí que pràcticament s’havia perdut, però sembla que enguany som bastants els que n’hem tornat a sembrar, i la veritat és que me n’alegro molt. La manera més normal de s-la és tallada a rodanxes i amanida amb sal, oli i vinagre, i molts recordem com pintava la llengua i les dents quan la menjàvem a mossos per berenar.

I és que davall terra hi ha moltes que són bones!!! I no parlo ni de petrolis, ni de metalls preciosos ni de merdes d’este estil, parlo de les virgueries que són les verdures més senzilles i alhora gustosíssimes que massa vegades han hagut de ser la base de la subsistència de molta gent. Per a ells potser no ho eren tant, de dolces…

Esta recepta és un “que sí que no” basat en moltes que n’he vist per estos internets, però es basa en un cóc típic anglès que normalment es menja amb una glasa de crema de formatge i, de vegades, gelat de vainilla. A mi em sembla massa bo sol com per ficar-li més amaniments.

Au, amaniu les aïnes!!!

Per a fer el cóc de pastanaga, haureu de menester:

– 350 grams de pastanagues netes i pelades.

– 260 grams de farina blanca de blat (però hi podeu afegir una mica integral).

– quatre ous.

– 100 grams de fruita seca (jo hi he posat avellanes i ametlles, que és el que tenia, la recepta original és amb anous).

– 250 grams de sucre.

– 240 mil·lilitres d’oli del bo.

– una culleradeta de cafè de bicarbonat.

– una culleradeta i mitja de cafè de llevat de pastisser (Royal, vamos).

– una culleradeta i mitja de cafè de canyella mòlta (o menys si no us agrada molt).

22.01

Anem per feina. Començarem ficant la fruita seca ja pelada a la picadora i molent-la fins que quedi ben fina. Si voleu deixar-la més grossa perquè es noti més, cap problema.

22.0222.03

Despús de la fruita seca, s’han de picar les pastanagues. Pel que fa al fines que han de quedar, us dic el mateix que amb la fruita seca. És molt important que les pastanagues siguin el millor possibles i que siguin molt i molt noves, que si no perden gust. Per la mateixa raó s’han de picar just en fer el cóc i no abans.

22.0422.05

En una aïna es posen el sucre i els ous i es bat tot ben batut fins que quasi dobli el volum. Quan penseu que ja està, esteu-hi un parell de minuts més.

22.0622.07

Sense deixar de batre, s’hi afegeix l’oli poc a poc (jo vaig haver de deixar de batre per fer la foto, que només tinc dues mans…).

22.08

A part, es barreja la farina amb el bicarbonat, la llevadura i la canyella, i si voleu, una espessigadeta de sal. S’incorpora a la mescla dels ous i se segueix batent per integrar-ho tot.

22.0922.10

Quan estigui ben lligat s’hi adjunta la fruita seca.

22.1122.12

I, per últim, la pastanaga.

22.1322.14

S’agafa un motlle rodó d’estos que es poden desmuntar i se suca bé amb mantega per despús cobrir-lo de farina. Despús s’ha d’espolsar bé per fer-li caure tot l’excedent.

22.15

S’hi tira la pasta dins i es posa a coure al forn ja preescalfat a 180º durant mitja horeta o tres quarts, fins que el punxeu amb un ganivet i la fulla surti neta.

22.1622.17

Ara ve allò tan difícil de deixar-lo reposar, i creieu-me si us dic que d’un dia per l’altre encara és més bo, però també us diré que naltres mai hem pogut esperar tant…

22.18

I si trobeu que les pastanagues no són prou dolces per fer-ne un cóc, només us diré que hi ha gent que en fa confitura… I jo no penso tardar a provar de fer-ne…

Ja us ho contaré! Au, manets i manetes, a xalar!!!

Publicat dins de cócs, Verdura | Etiquetat com a , , , , , , , | 12 comentaris

Kartoffelsalat (amanida alemanya de pataques)

Mireu que en tenim, d’alemanys, per n’estes terres nostres! Jo no sé què deu ser però n’estem plenets, des de les corrues que se’n veu per la costa a l’estiu fins a les colònies de Mallorca o del pantà de Riba-roja. Tot de gent alta, rossa i de pell extremadament roja que, excepte honoroses excepcions, es dediquen a beure, menjar, estirar-se al sol com fardatxos (llangardaixos en fatarellut), i a escampar olor de crema solar a vint metres a la redona d’on estan.

Però no penseu que estic en contra dels amics alemanys! Ni molt menys! Tenen coses magnífiques! La tecnologia, la rigorositat, la polka, la Merkel… Bé , la Merkel no, d’esta me reservo la opinió que en tinc (però ja us dic que hi ha moltes paraules que no agradarien als moralistes). I també tenen joies a nivell gastronòmic que a mi, personalment, m’encanten: uns pans deliciosos, les cerveses ben fetes, les salsitxes, la sauerkraut (xucrut), i la kartoffelsalat o amanida de pataques.

I jo, pobret de mi, m’atreveixo a intentar fer-la. No sé si als amics alemanys els agradaria massa, però nosaltres ens la mengem “com uns pepes”.

Si en voleu fer, haureu de menester:

– Mitja dotzena de pataques de les bones i, si pot ser, del país.

– Una ceba tendra.

– Julivert o, si us agrada, porradell.

– Maionesa (millor si és feta de casa, com sempre).

– Set o vuit cogombrets en vinagre (en este cas no serveixen els “pepenillos” agredolços).

– Una bona cullerada de mostassa a l’antiga (també millor si l’heu feta vosaltres).

– Dues o tres salsitxes de Frànkfurt o bé salsitxes fumades (a la foto les que hem fumat nosaltres).

– Un bon tall de magre dolç (pernil dolç en fatarellut) fumat (a la foto també el nostre).

21.01

Avant!

Es pelen les pataques, es tallen a trossos de la mida d’un mos i es posen a coure.

21.02

Mentre es couen s’han de tallar les altres coses a trossets. Primer les salsitxes i el magre dolç a trossos petits.

21.03

Els cogombrets ben picats.

21.04

La ceba tendra (o no tendra però que no sigui molt forta) també.

21.05

I al final el julivert.

21.06

Ara toca barrejar amb la maionesa amb els cogombrets, la ceba, el julivert i la mostassa.

21.0721.08

Quan les pataques siguin cuites s’escórren, es posen en un ribell i es barregen amb les salsitxes i el magre dolç.

21.09

S’hi tira l’amaniment per damunt i es barreja ben barrejat.

21.1021.11

Es posa en una plàtera i, si es vol, es deixa reposar una mica o es guarda a la nevera.

21.12

I ja està!

Este plat es pot menjar tant fred com calent, i si els materials són bons us quedarà acollonant i perfecte tant per a menjar a casa com per a emportar “pels puestos”.

21.13

Ale, xiquets i xiquetes, Auf Wiedersehen i a xalar!!!

Publicat dins de Altres, carns | Etiquetat com a , , , , , | 5 comentaris

Mostassa a l’antiga (o molt semblant)

Esta recepta està basada en les que surten a un llibre escrit per la Lynn Allen que es diu “Las artes culinarias perdidas”. Les receptes que hi escriu diu que les hi han explicat gent que coneix… serà que no són tant “perdidas”… Però el llibre està molt bé.

A casa nostra, i parlo de Catalunya, no som massa afeccionats a les mostasses, fora dels entrepans de Frankfurt aquells tan bons pel paladar i tan dolents per a la salut (segons diuen). Però si passem a l’altra part del Pirineu la cosa canvia, i és molt comú als restaurants francesos trobar el potet de mostassa al costat del saler i el setrill de l’oli damunt de les taules.

I encara que no tenim massa cultura mostassera, el que sí tenim és un gust pel picant que, per desgràcia, sembla que potser va a la baixa. Som uns enamorats del pebre i de l’all, però també del coralet (bitxo o pesteta en fatarellut), i fins fa ben poc en menjàvem de sec en plats cuinats però també de cru en amanides o també encurtit. Estic parlant dels deliciosos coralets en vinagre que es feien a cada casa i que es menjaven per acompanyar la pataca bollida o simplement amb una llesca de pa.

El picant pot ser poc agradable per a segons quines boques, però s’ha de tenir en compte que és molt bo per a la salut ja que elements de nom tan embolicat com la capsaicina del coralet o la mirosinasa de la mostassa sempre s’han considerat bons per a l’apetit o com a digestiu. Però compte, que també diuen que si ens passem couen tant quan entren com quan surten…

Au, a preparar la mostassa, que llavors serveix per a mil i una coses!

Farà falta:

– Dues parts de mostassa blanca en gra.

– Dues parts de mostassa blanca mòlta (que a la foto està en gra).

– Dues parts de mostassa negra.

– Dues parts de vinagre de mançana.

– Una mica d’aigua.

20.01

Les llavors de mostassa es poden comprar a qualsevol herboristeria i fins i tot en algun comerç d’estos de gent de lluny que han vingut a viure amb nosaltres.

Abans que res s’ha de moldre la part de mostassa que volem que sigui pols. Penseu que com més mòlta sigui, més coent serà el resultat final, però tampoc ens passem que si no no valdrà res.

Fiquem les llavors a la picadora i li fotem durant uns minuts fins que veiguem que està prou mòlta.

20.0220.0320.04

Ara s’hi afegeix la resta de grans de les dues mostasses i ho piquem una mica, quasi de manera testimonial.

20.0520.06

Es fica la barreja dins d’un pot de vidre.

20.07

S’hi afegeix el vinagre i es remena bé.

20.08

S’acaba d’omplir d’aigua i es posa a la nevera durant una nit. Si voleu que tingui un gust més fort, fiqueu-hi una espessigada de sal.

20.09

I au, ja està. Només caldrà afegir una miqueteta d’aigua si veieu que queda molt sec. Teniu en compte que s’aguanta bé durant un mes a la nevera, així que feu-ne quantitats petites, que seria una llàstima que l’haguéssiu de llençar. Hi podeu afegir mel, llet i un cabasset de coses, però a mi m’agrada així ben bàsica.

20.10

Au, manets i manetes, espero que hagueu quedat ben condimentats!!!

Publicat dins de Conserves, salses | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Pollastre tandoori de Gerard, de l’Índia a Sant Celoni

Xiquets i xiquetes, avui ens n’anem de viatge a l’Índia passant per Sant Celoni, i és que esta recepta ens l’escriu l’artista convidat d’avui: l’amic Gerard!!! Per cert, penseu que este xiquet és un cícero (sabut en fatarellut) i diu coses molt ben dites, i no podeu deixar de visitar algun dels seus blocs: La curiositat no és només cosa de gats i La ploma d’ànec.

Va, que ve el pollastre tandoori!!!

Segurament no en farem una bandera com en el cas de la llengua o la religió, però la gastronomia és una d’aquelles coses que carreguem a la nostra motxilla cultural quan ens toca (o decidim) marxar de casa nostra per anar a viure a un altre país. No ens barallarem amb ningú per evitar que ens l’arrabassin, però per poc cuiners que siguem reservarem un lloc il·lustre del nostre receptari personal per al pa amb tomàquet, l’escudella i carn d’olla o els fesols amb bacallà, sigui on sigui que el destí ens hagi portat. En un món on la mobilitat de les persones és exageradament més gran i ràpida del que poguéssim pensar fa cinquanta anys, aquesta íntima lleialtat a la cuina mare ha comportat també un tragí de receptes i plats exòtics que bars i restaurants han acabat convertint en populars o, si més no, coneguts.

Avui, amb el permís de l’autor d’aquest bloc, us descriuré una versió més o menys occidentalitzada del pollastre tandoori (popularment conegut com “tandoori chicken”, pronunciat amb una veu una mica nasal). El plat, d’origen indi, deu el seu nom a uns forns d’argila en forma de tina anomenats “tandoor” i que els perses ja feien servir per fornejar aliments a temperatures que, segons diuen, podien arribar als 400ºC. La cuina índia és, en general, poc sofisticada i deu la seva riquesa de la gran combinació d’espècies que utilitza. En el cas del pollastre tandoori, el plat consisteix en un marinat del pollastre amb espècies i un posterior fornejat. Si remeneu per la xarxa o la biblioteca, trobareu diferents combinacions d’espècies per aquest plat. En aquest post hem seleccionat les que poden ser més assequibles de trobar.

Va, posem fil a l’agulla que al final l’autor del bloc pensarà que aprofito el minut de glòria per deixar anar el meu rollo…

Ingredients

– Pollastre (preferiblement pit, però també s’hi poden afegir, si us agrada, unes aletes).

– Una cullerada sopera d’oli d’oliva.

– Dos iogurts naturals.

Espècies i condiments:

– Sal i pebre (no necessiten presentació).

– Una cullerada i mitja de postres de pebre vermell dolç (barreja molta de diferents varietats dolces de pebrots vermells).

– Una cullerada de postres de pebre vermell picant (el mateix que l’anterior, però amb varietats picants).

– Una cullerada de postres de comí (són llavors d’una planta semblant a l’api, actualment accessibles a qualsevol colmado).

– Una cullerada de postres de gingebre sec (una arrel tuberculosa amb cert gust sabonós que adquireix un gust picant quan s’asseca. S’està posant força de moda, i actualment es pot trobar en forma fresca a moltes verdureries i en forma seca a quasi tots els herbolaris).

– Una cullerada de postres de cúrcuma (també és un tubercle petit en forma de pinya. Potser és el més difícil de trobar. La versió en pols, que és la que fem servir per a la recepta, es pot trobar en alguns herbolaris i, sobretot, en botigues d’aliments regentades per marroquins, indis o paquistanesos).

En primer lloc, cal moldre (o pulveritzar d’alguna manera) les espècies que no estiguin en forma de pols. A falta de molinet, jo les passo pel morter i les deixo tan fines com em permet la paciència. Un cop totes les espècies estan en forma de pols, es torren una mica en una paella sense oli. Segons diuen els que en saben, aquesta torrefacció intensifica el gust de les espècies. Essencialment, consisteix en escalfar una paella, abocar-hi les espècies, deixar-la a foc mig i anar remenant durant tres o quatre minutets, fins que canvien una mica de color.

19.01 Espècies abans de torrar19.02 Espècies després de torrar

Paral·lelament, s’aboquen els dos iogurts a un bol, s’hi afegeix un polsim de sal i la cullerada d’oli. Un cop les espècies estan torrades, s’afegeixen a la barreja de iogurt i es remena fins que estigui homogeni.

El pollastre es pot processar de moltes maneres. Una d’elles és tallar-lo pel mig (tal i com es veu a la foto) i fer-li unes incisions, de manera que la peça quedi més ben cuita de dins. També s’hi poden afegir, si sou dels que us agrada rosegar, unes aletes.

19.03 Talls pollastre

Sigui com sigui, col·loqueu les peces de pollastre a una safata de forn, les saleu (o salpebreu) i empastifeu tota la carn amb la barreja de iogurt i espècies. Aquesta barreja es deixa marinar unes tres hores (les receptes més heterodoxes diuen que mitja horeta és suficient, però jo sempre he sigut partidari d’aquell aforisme anònim que diu: “si tens pressa, fes-te un ou ferrat!”, així que us aconsello que siguin tres horetes). Passat aquest temps, només ho heu d’enfornar a uns 200 ºC (potser una mica menys si el forn és de ventilació) durant 25-35 minuts.

19.04 Col·locació a la safata19.05 Marinat

Evidentment, el plat admet molts acompanyaments. Jo us he proposat tallar quatre pastanagues i un parell de carabassons així a tires (en juliana, que diuen els llibres) i coure’ls una mica al vapor; però vaja, quatre fulles d’enciam i una mica de ceba tendra també dignifiquen molt el plat.

19.06 Verdures acompanyament

Com veieu, és un plat prou senzill i aparentment una mica anodí, però us convido a que aneu variant la mescla d’espècies (afegint-ne més quantitat d’alguna en particular, per exemple) i veureu com la cosa no només dóna joc, sinó que s’acaba convertint en un pretext per explorar aquestes espècies tan rares que no fem servir mai.

19.07 Cuit

Ale, bon profit!

19.08 Plat2

Doncs això, que us asseguro que si teniu ganes de provar coses diferents o de variar una mica la manera de cuinar pollastre, esta és una recepta de les d’apuntar a la llibreta.

Moltes gràcies, Gerard!!!

Publicat dins de Artistes acovidats, carns | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Cóc en mel (voleu un nom més descriptiu?)

Una de les coses coses que m’agraden de la setmana santa és la dicotomia culinària que es troba a la nostra terra: dejuni i abstinència per un costat però fartallades d’abadejo a la cassola i coques per l’altre. Es podria dir que és hipocresia, però a mi m’agrada pensar que és que som més llépols (i llestos) que beatos.

Per la meua terra, a part de les mones de Pasqua, el cóc estrella d’estos dies és el cóc en mel.

L’apicultura la trobo al·lucinant. Intentar que un eixam salvatge faci niu a un lloc concret preparat per persones i cuidar els eixams exactament com qui cuida un ramat d’ovelles és un concepte de ramaderia que considero la màxima expressió de la domesticació del medi. No hi ha maquinàries que valguin ni sistemes per sintetitzar els productes o processos de criança, aquí només es tracta de conviure amb l’eixam i cuidar-lo per a poder-lo crestar i arreplegar-ne la mel.

Què voleu que us digui, m’agraden les abelles. Algú va dir un camí que sense abelles la humanitat duraria ben poc (o alguna cosa semblant) i jo afegeixo que almenys la nostra taula seria molt més insulsa i avorrida.

Au, esta recepta va a la salut de les abelles!!!

Hi ha diverses maneres de fer el cóc en mel, i esta és una que surt bé sí o sí. Us farà falta el següent.

Per a la pasta:

– uns 550 grams de farina blanca

– dues tasses d’aigua

– una tassa d’oli bo

– una cullerada de saliandra (llavor de cilantre en fatarellut)

– una cullerada de matafaluga

– uns 10 grams de llevat premsat (o 3 de llevat liofilitzat, però el Royal no val!!!)

18.01

Per a la pasteta (llavors us ho explico):

– mig litre d’oli bo

– 300 grams de farina blanca

– 1 quilo de mel de la millor

18.02

Pasta i pasteta? Estos fatarelluts fan coses molt rares… Potser pensareu això, però és que la cosa va així: és un cóc amb dues pastes diferents. El cóc en mel és, salvant les distàncies, com una quiche dolça, de manera que hi ha una pasta forta farcida d’una pasta tova. La forta es diu “pasta” i la tova es diu “pasteta”.

Anem per la pasta (això sona una mica a sobres de polítics actuals).

En un cassó es fica l’aigua amb la saliandra i la matafaluga i es posa a bullir entre cinc i deu minuts.

18.03

A part, en un ribell es posa l’oli.

18.04

Sense deixar-la refredar, es tira l’aigua bullint a l’oli a través d’un colador. Això es diu escaldar l’oli.

18.05

Amb unes barnilles es bat la barreja fins que quedi mesclat.

18.06

Ara s’hi va afegint la farina de poc en poc, juntament amb el llevat.

18.08

Quan veigueu que la pasta es desenganxa del ribell i que es pot pastar amb les mans (no us ha de quedar farina o n’ha de quedar ben poqueta), es passa la pasta a sobre del marbre i es treballa com qui fa pa.

18.0918.10

Ara s’ha de deixar fer bona, que en fatarellut vol dir que ha de fermentar. En un lloc càlid, sec i sense corrents d’aire n’hauríeu de tenir prou amb mitja hora o tres quarts.

18.1118.12

Amb esta recepta jo faig dos cócs petits, però se’n pot fer un de gran (heu vist si controlo les matemàtiques?).

S’ha d’aplanar la pasta amb el corró fins deixar-la d’uns dos o tres mil·límetres de gruix i llavors s’ha de posar als motlles. En principi no cal enfarinar-los ni posar-hi paper de forn, però mai hi està de més.

18.1318.14

Es retalla la pasta sobrant, es punxa amb una forquilla i es posen les llaunes al forn ja precalentat a uns 175 graus amb el ventilador durant deu minutets. La cosa és endurir una mica la pasta, no coure-la del tot.

Mentre es cou la pasta, anem per la pasteta. En una aïna es barregen el mig litre d’oli i els 300 grams de farina.

18.15

Una de les maneres de fer el cóc és tirar la pasteta a les llaunes i mentre es cou anar-hi afegint la mel com qui emborratxa un cóc ràpid, però aquí us explico la manera més fàcil i còmoda de fer-lo.

A la barreja de farina i oli s’hi tira la mel, que si no és prou líquida es pot escalfar al bany Maria o al microones, i es bat ben batut per lligar-ho tot.

18.1618.17

Quan treiem les llaunes del forn es tira la pasteta per sobre de la pasta. Es tornen les llaunes al forn i es deixen coure a la mateixa temperatura una mitja hora o fins que els cócs estiguin rossos per damunt i punxant la pasteta amb un ganivet, este surti sec.

18.1818.19

Ara només falta fer dejuni i abstinència de veritat fins que es refredin els cócs i llavors menjar-los fent cara d’absolut plaer místic tot sentint música d’angelets (o brunzits d’abelles, que per al cas és el mateix).

18.2018.21

Xiquets i xiquetes, salut i a xalar!!!

Publicat dins de cócs, Clàssics fatarelluts | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Crema de sant Josep (catalana, per descomptat…)

Avui és sant Josep, mig patró meu, que els que construïm instruments de música de corda tenim per patrons a sant Josep i a sant Joan. Sí, som més pintxos que ningú i en tenim dos, què passa? Deu ser que ens agrada celebrar coses. A més, dels quatre homes de ca Tapet sóc l’únic que no es diu Josep: mon germà i mon iaio són Joseps i mon pare Josep Ramon. Només em falta ser pare per fer el dia redó!

Total, que tan sí com no he de fer el dia diferent, i ja em direu si fer la crema (i menjar-la) no és la millor manera possible.

La crema de sant Josep és una d’aquelles receptes que els catalans hem regalat al món i que l’ha voltat de cap a cap. Em podreu dir que no és més que una versió d’unes natillas com les espanyoles o d’una crème brûlée francesa , però alguna cosa hi ha que fa que sigui diferent a tot. Per primeres, la cocció és diferent ja que no es fa al bany Maria, per segones, té la particularitat que en molts casos s’hi fa una crosta de sucre cremat per damunt, i per terceres mai porta vainilla, només pell de llimona i canyella. I segur que en trobaríem més.

La nostra crema, com el menjar blanc, ja apareix als tractats medievals del Llibre de sent Soví i el Llibre del Coch, i ha arribat a ser tan coneguda que fins i tot el mediàtic cuiner Gordon Ramsay (amb una cabassada d’estrelletes Michelin) la proposa en un dels seus llibres de receptes.

Per cert, per què caralls li diem crema catalana des de Catalunya? Que li diguin els de fora ja ho entenc, però dir-li crema catalana des d’aquí se’m fa estrany… Jo sempre li he dit de sant Josep… Mira, ho trobo estrany…

Va, comencem! I haureu de menester:

– 8 rovells d’ou.

– 1 litre de llet de vaca.

– 150 grams de sucre.

– 30 grams d’amidó (midó en fatarellut), tot i que jo he fet servir Maizena.

– 1 canut de canyella.

– la pell de mitja llimona.

17.01

Es comença infusionant la llet amb la canyella i la llimona, i per a fer-ho ho posem tot en un cassó i ho fer arribar a bullir. Penseu que hem de guardar una mica de la llet per desfer l’amidó o la maizena.

17.02

Quan hagi bullit ho treiem del foc i ho deixem refredar mitja horeta.

A part barregem els rovells i el sucre.

17.03

Els batem ben batuts amb el sucre, allò que en diuen blanquejar-los, fins que estiguin ben esponjats.

17.04

Després de deixar-la refredar, hi tirem la llet a dins i ho  mesclem. A mi m’agrada deixar-hi la canyella i la pell de llimona, que així després t’ho trobes quan et menges la crema i xuclar-ho és una delícia.

17.05

Es posa en una cassola de terrissa i cap al foc.

17.06

A part s’ha de desfer l’amidó o la maizena amb el culet de llet que hem reservat.

17.0717.08

Quan el de la cassola sigui una mica calent, hi afegim l’amidó desfet i ho remenem sense parar fins que sigui espés.

17.09

Si veieu que se us fan grumolls sempre hi podeu passar una mica les barnilles per desfer-los.

Quan creieu que és prou espessa la traieu del foc. Penseu que s’espessirà una mica més quan es refredi.

17.10

A mi sempre m’ha agradat la crema sense cremar, i per això no la poso en cassoletes individuals, però si voleu cremar-la ara és el moment de repartir-la. Si voleu cremar-la la poseu en les cassoletes i la deixeu refredar. Després hi tireu el sucre per damunt i el cremeu.

I au, ja teniu la crema a punt!

Ara a esperar que sigui freda i a ficar-hi cullerada!!!

17.11

Salut i felicitats als Joseps, le Josepes, Peps, Pepites, Josefines, Mariajoseps, toteslescombinacionsambjosep, als fusters, als pares i a tot quisqui, que només perquè hi ha crema ja es pot dir que és festa grossa!!!

Publicat dins de Llepolies | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Coques fines

Esta recepta és de coques fines, es clar, però també es pot fer servir per a fer el que al poble en diem pambeneit. Els pambeneits són unes coques rectangulars grosses que es decoren amb sucre i plomes de colors i que els dies de festa senyalada es beneeixen i es reparteixen a tothom en sortir d’ofici. És tradició que tothom en mengi almenys una mossadeta, i abans fins i tot se’n donava als rucs, mules i matxos de casa.

De pambeneits n’hi ha pràcticament cada dia de les festes majors, tant d’hivern com d’estiu: el dia dels quintos, el dia dels majorals, per santa Àgueda, per sant Blai… i també en altres dies de festes menors o de patrons gremials com per sant Andreu, per sant Antoni dels paletes, algun any per sant Josep dels fusters… tampoc falta per la romeria de sant Francisco, com a festa gran que és.

La cosa és que si és una festa més o menys important hi ha pambeneits. Per descomptat que esta tradició s’ha de relacionar sí o sí amb el patró del poble, sant Blai. Este sant és l’advocat contra els mals de gola i el protector dels colls de persones i bèsties, i de tradició de pans i coques beneïdes el dia d’este sant n’hi ha per bona part d’Europa, des de Barcelona fins a Grècia.

Però a la Fatarella esta tradició ha passat dels límits del dia 3 de febrer i s’ha escampat a totes les festes hagudes i per haver. Serà que volem tenir els colls molt ben protegits? O potser que som més llépols que les mosteles? Ves a saber, però trobo molt interessant el fet de sacralitzar les festes a base de menjar, d’ingerir allò que transforma un dia normal en un dia mistificat, de menjar-se un tros d’allò sagrat com qui fot un mos al llom de Neptú o a la cuixa de Buda. Potser és la manera més arcaica i estesa de fer-ho, potser la més natural per als humans. Al cap i a la fi fins i tot la missa cristiana és el recordatori d’un sopar! Ara, que pel meu gust ja l’haguéssin pogut fer una mica més elaborat, que si s’ha de rememorar este sopar durant segles almenys posa un plateret de llonganissa per acompanyar el pa i el vi, unes olivetes més que sigui…

Sigui com sigui, aquí hem vingut a parlar de menjar, no de tradicions místiques o religioses! Va, cap a les coques fines!

Per a fer-ne una vintena, heu de menester:

– Entre 600 i 700 grams de farina de blat.

– Dues tasses d’oli bo.

– Una tassa d’aigua.

– Una cullerada de saliandra (llavors de cilantre en fatarellut).

– Una cullerada de matafaluga (les llavors de l’anís).

– Uns 40 grams de llevat premsat (o entre 12 i 15 de llevat liofilitzat, no el Royal sinó el de fer pa).

– Sucre.

16.01

Comencem aromatitzant la futura pasta amb la saliandra i la matafaluga. Per a fer-ho s’ha de posar en un casso l’aigua i les llavors.

16.02

Quan comenci a bollir es deixa cinc minutets al foc per infusionar-ho bé.

16.03

Mentrestant, en un ribell s’hi posa l’oli.

16.04

A l’oli del ribell ara s’hi ha d’afegir l’aigua de la saliandra i matafaluga, i s’hi ha de tirar bollint i passant-la per un colador. A això se li diu escaldar l’oli.

16.05

Ara s’ha de barrejar l’aigua i l’oli batent-ho amb unes barnilles, i al cap de no res ho tindreu emulsionat.

16.06

S’esmicola el llevat, s’afegeix a l’oli del ribell i es desfà ben desfet.

16.07

Quan tingueu el llevat desfet heu d’afegir tres parts de la farina.

16.08

Es barreja ben barrejat i es posa damunt del marbre.

16.09

Ara s’hi ha d’anar afegint farina i s’ha de pastar com si es fes pa. Ja veureu que arriba un moment que la pasta té una certa elasticitat i queda lligada. És allò que les padrines diuen “i de farina n’hi poses la que vulgo la pasta”, però que costa molt d’explicar quanta és. Jo he comptat que amb 600 grams n’hi ha prou per a estes mides, però una mica més no li faria cap mal.

16.1016.11

Una vegada pastada, la pasta “s’ha de fer bona”. Això vol dir que ha de fermentar. Per a fer-ho, la posem dins al ribell, el tapem amb un drap net i el deixem en un lloc càlid però sense passar-se. Nosaltres el deixem a uns dos metres del foc i tarda poc més o menys una hora a pujar. Ja veureu que haurà pujat quan s’hi facin crivells i estigui molt esponjada.

16.1216.13

Amb la pasta fermentada s’han de fer boletes una mica més petites que un ou.

16.14

A sobre d’un paper sulfuritzat posat damunt de la plàtera (safata en fatarellut) del forn s’han d’aplanar les boletes amb els dits. Hi ha qui diu que s’han de deixar més grosses i qui diu que han de ser primes. A mi m’agraden finetes, de més o menys mig centímetre.

16.15

La decoració que porten les coques fines es fa a base d’espessics fets a la pasta amb els dits índex i polze, i normalment són línies paral·leles, però recordo de petit que hi havia gent que hi feia dibuixos i tot.

16.16

El forn ja haurà d’estar calent a 200 graus. Hi posarem la plàtera i deixarem coure les coques fins que estiguin rosses. Això us portarà entre un quart i mitja hora segons la pasta, el forn, el dia…

16.17

Quan es treuen del forn s’han de deixar refredar una mica i llavors s’hi ha de tirar sucre abundant per damunt.

16.18

I ja està! Ja teniu una ribellada de coques fines!

16.19

Sigui per fines de gruix o perquè la pasta és molt fina de bona, estes coques són una autèntica delícia, i tornant al començament del post, vés a saber tu què hauria passat si en comptes de pa, al sant sopar hi hagués hagut coques fines! I no diguem ratassia en comptes de vi!!!

16.20

Au, xiquets i xiquetes, a xalar!

Publicat dins de Clàssics fatarelluts, Coques | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris