Crema de sant Josep (catalana, per descomptat…)

Avui és sant Josep, mig patró meu, que els que construïm instruments de música de corda tenim per patrons a sant Josep i a sant Joan. Sí, som més pintxos que ningú i en tenim dos, què passa? Deu ser que ens agrada celebrar coses. A més, dels quatre homes de ca Tapet sóc l’únic que no es diu Josep: mon germà i mon iaio són Joseps i mon pare Josep Ramon. Només em falta ser pare per fer el dia redó!

Total, que tan sí com no he de fer el dia diferent, i ja em direu si fer la crema (i menjar-la) no és la millor manera possible.

La crema de sant Josep és una d’aquelles receptes que els catalans hem regalat al món i que l’ha voltat de cap a cap. Em podreu dir que no és més que una versió d’unes natillas com les espanyoles o d’una crème brûlée francesa , però alguna cosa hi ha que fa que sigui diferent a tot. Per primeres, la cocció és diferent ja que no es fa al bany Maria, per segones, té la particularitat que en molts casos s’hi fa una crosta de sucre cremat per damunt, i per terceres mai porta vainilla, només pell de llimona i canyella. I segur que en trobaríem més.

La nostra crema, com el menjar blanc, ja apareix als tractats medievals del Llibre de sent Soví i el Llibre del Coch, i ha arribat a ser tan coneguda que fins i tot el mediàtic cuiner Gordon Ramsay (amb una cabassada d’estrelletes Michelin) la proposa en un dels seus llibres de receptes.

Per cert, per què caralls li diem crema catalana des de Catalunya? Que li diguin els de fora ja ho entenc, però dir-li crema catalana des d’aquí se’m fa estrany… Jo sempre li he dit de sant Josep… Mira, ho trobo estrany…

Va, comencem! I haureu de menester:

– 8 rovells d’ou.

– 1 litre de llet de vaca.

– 150 grams de sucre.

– 30 grams d’amidó (midó en fatarellut), tot i que jo he fet servir Maizena.

– 1 canut de canyella.

– la pell de mitja llimona.

Es comença infusionant la llet amb la canyella i la llimona, i per a fer-ho ho posem tot en un cassó i ho fer arribar a bullir. Penseu que hem de guardar una mica de la llet per desfer l’amidó o la maizena.

Quan hagi bullit ho treiem del foc i ho deixem refredar mitja horeta.

A part barregem els rovells i el sucre.

Els batem ben batuts amb el sucre, allò que en diuen blanquejar-los, fins que estiguin ben esponjats.

Després de deixar-la refredar, hi tirem la llet a dins i ho  mesclem. A mi m’agrada deixar-hi la canyella i la pell de llimona, que així després t’ho trobes quan et menges la crema i xuclar-ho és una delícia.

Es posa en una cassola de terrissa i cap al foc.

A part s’ha de desfer l’amidó o la maizena amb el culet de llet que hem reservat.

Quan el de la cassola sigui una mica calent, hi afegim l’amidó desfet i ho remenem sense parar fins que sigui espés.

Si veieu que se us fan grumolls sempre hi podeu passar una mica les barnilles per desfer-los.

Quan creieu que és prou espessa la traieu del foc. Penseu que s’espessirà una mica més quan es refredi.

A mi sempre m’ha agradat la crema sense cremar, i per això no la poso en cassoletes individuals, però si voleu cremar-la ara és el moment de repartir-la. Si voleu cremar-la la poseu en les cassoletes i la deixeu refredar. Després hi tireu el sucre per damunt i el cremeu.

I au, ja teniu la crema a punt!

Ara a esperar que sigui freda i a ficar-hi cullerada!!!

Salut i felicitats als Joseps, le Josepes, Peps, Pepites, Josefines, Mariajoseps, toteslescombinacionsambjosep, als fusters, als pares i a tot quisqui, que només perquè hi ha crema ja es pot dir que és festa grossa!!!