Cóc en mançana

Fa temps que em preocupa la pèrdua d’un tros de la nostra cultura al que hem fet poc cas i que no només és important sinó que defineix cada rogle de la nostra terra. És una cosa a la que ara potser s’està començant a fer cas: les varietats autòctones de cultius. Des de cereals com el blat real o el meitadenc fins a ametllers de la llei de Quelo o de la llei del Compte, albercocs de pinyol dolç, enciams de llengua de bou, cigronets d’aquells petits tan bons o fesols del Rico… Un munt de coses que o bé s’han deixat perdre per substituir-les per varietats més productives (caralls com ens hem deixat enganyar pel capitalisme…) o estan en perill de desaparèixer en poc temps.

Per molts llocs de Catalunya han sorgit associacions agrícoles que han creat bancs de llavors per a mirar de protegir i recuperar allò propi de cada terra, a la vegada que recuperar una mica el senderi i posar a cada lloc allò que hi està adaptat. I tornar a la qualitat en comptes de la quantitat, que per molt grosses i lluentes que siguin, les cireres estes modernes res tenen a veure amb les de cor de colom. Una mostra de la feina d’esta gent la trobareu aquí.

I una de les fruites que més recordo de quan era petit i més trobo a faltar són aquelles mançanes que en dèiem de la cara bruta, totes aspres i marrons per defora però la cosa més dolça que puguis trobar per dins. O les del ciri penjades a l’esgorfa (golfes en fatarellut) totes arrugades i boníssimes.

De les de la cara bruta fa temps que en busco per empeltar-ne alguna mançanera i de moment no n’he trobat, però estic segur que coses tan bones no s’han deixat perdre així com així.

I en mançana és el cóc que aquí us proposo, segons una recepta de ma reiaia Tresa de Tapet però que també fa molta gent del poble. Si el voleu fer us farà falta:

– 300 grams de farina.

– 300 grams de sucre i una mica més per ensucrar el cóc.

– una tassa de llet.

– una tassa d’oli bo.

– una tassa d’aiguardent (ma reiaia en ficava mitja d’aiguardent i mitja de conyac, però a mi el conyac no em diu massa res i l’aiguardent em diu molt).

– 3 ous.

– 1 sobre de llevadura de pastisser (el que vindria a ser un Royal).

– Mançanes, si pot ser que siguin del ciri i si no, almenys que siguin del país del tipus golden.

En un ribell hi fiquem el sucre i els ous i els blanquejem, que és una manera pija de dir que ho batem ben batut fins que agafi un color claret.

Quan estigui fet hi afegim els líquids (l’oli, la llet i l’aiguardent) i ho remenem ben remenat. Per cert, l’aiguardent ha de ser anissat, del tipus cassalla, l’aiguardent sec no val.

A part mesclem la farina i la llevadura i l’anem incorporant al ribell batent-ho per tal de no fer grumolls.

En una llauna hi posem un paper de forn o un paper sulfuritzat (aquells de les carnisseries) amb les puntes ben plegadetes i hi tirem la pasta dins. Veureu que és molt líquida, però ja és això.

Jo hi he posat quatre mançanes perquè són petites, i les de la foto estan una mica “potxes” perquè són de les de baix al celler, que són una mica llordes (lletges en fatarellut) però molt boníssimes.

Les mançanes s’han de pelar i tallar-ne dues a galls i les altres dues a cubs.

Les que són a daus és una aportació meua a la recepta, que ma reiaia no les ficava, però m’agrada que es desfacin per dins de la pasta. S’han de posar directament a la pasta ben repartides.

Les que estan tallades a galls són les que aniran damunt del cóc i s’han de posar aliniades, que facin bonic. Per a què no s’afonin a la pasta va bé passar-les per farina pel costat que tocarà la pasta, si no és més que possible que no quedin damunt i desapareguin com qui no vol la cosa.

Ara hi ha qui pinta la mançana amb oli, però jo no ho faig. Simplement escampo sucre per damunt de tot i ja està a punt per enfornar.

En este moment jo encenc el forn per a posar-lo a 180 graus, així la pasta reposa una mica abans d’enfornar-la, i quan ha arribat a la temperatura s’ha de coure més o menys un quart d’hora o vint minuts, fins que veieu que el cóc està cuit per defora i que punxant-lo amb un ganivet, este surt net (oco de punxar un tros de mançana que mai sortirà eixut).

I ja està, a deixar-lo refredar i a disfrutar de l’oloreta d’aiguardent i mançana que us quedarà per tota la casa, que semblarà que sigui vespra de festes.

Salut i a xalar, manets!!!