Si una cosa bona va tenir el “descobriment” d’Amèrica va ser que va revolucionar la gastronomia europea fins al punt de transformar-la radicalment. D’allí van arribar aliments que avui considerem bàsics i que consumim dia sí dia també. Per exemple, la tomata. Si mirem la cuina catalana veiem que la tomata està a moltíssims llocs en forma de sofregit, i és la base de la barretina culinària: el pa amb tomata!!! Pus res, que és un menjar que es va començar a popularitzar al segle XVIII quan la tomata es va començar a cultivar per aquí.
Però un aliment que realment va transformar Europa va ser la pataca. I és que este tubercle va passar a ser la base de l’alimentació de moltíssima gent, sobretot poc afavorida en tema de duros. L’exemple més conegut és la fam irlandesa de 1845, quan milers de persones van morir ja que hi ha haver una plaga de mildiu que va arrasar tots els cultius de pataqueres de l’illa i van deixar gran part de la població sense res per portar-se a la boca.
I si va ser tan important també va servir per crear infinitat de plats tan imaginatius com el que avui us presento. Els Gnocchi (pronunciat nyoqui) és el que podríem dir una pasta fresca feta de patata. Són unes boletes de patata i farina que es fan, es couen i es mengen com qualsevol plat de pasta a Itàlia, i són realment delicioses.
Es poden servir amb moltes salses, però aquí us els poso amb la que a mi em sembla més senzilla i bona: amb mantega i sàlvia. Esta manera d’acompanyar la pasta me la van ensenyar els amics de la pizzeria Blau, que fan les millors pizzes d’estil napolità que podreu trobar a Barcelona.
Per a fer este plat farà falta:
– Un quilo de pataques bones, millor si són de la terra.
– Uns 200 grams de farina blanca de blat.
– Dos rovells d’ou.
– Sal.
– Pebre.
– Anou moscada.
El primer és bollir les pataques i llavors passar-les pel passapurés.
S’ha de posar el puré en una aïna (com este magnífic ribell que m’ha regalat la Laia i que vam comprar a Papasseit de Miravet).
S’hi afegeixen els rovells, la sal, el pebre i l’anou moscada. Amb esta s’ha de vigilar, que si n’hi ha molta queda massa fort.
S’ha de remenar bé per a que tot quedi lligat.
Ara s’hi ha d’anar afegint la farina mentre es va pastant. Ha de quedar una pasta espessa però encara s’ha d’enganxar a les mans.
S’enfarina el marbre i es posa la pasta a sobre.
Amb la creixidera (tallant en fatarellut) en fem sis trossos.
De cada tros en fem un macarró com els que fèiem de petits amb plastilina. Ha de tenir un gruix com el dit gros.
I amb la creixidera n’anem tallant trossets de més o menys un centímetre i mig de llarg.
I au, ja tenim els gnocchi preparats. Si voleu hi podeu donar forma de bola o fer-li les marques típiques amb una forquilla, però tampoc cal.
Este és un menjar que a casa normalment preparo qualsevol tarda i el congelo. S’aguanten molt bé i fins i tot queden més bons. Per a congelar-los els hem de posar ben enfarinats en una plàtera (safata en fatarellut) i directes al congelador. Quan estiguin congelats els podem posar en tàpers o bosses. A l’hora de coure’ls s’han de posar directament a l’olla sense descongelar-los.
Amb les quantitats d’esta recepta surten gnocchi per a quatre persones, nosaltres en menjarem avui i els altres seguiran al congelador.
Per a preparar els gnocchi (o qualsevol altra pasta) al burro e salvia, farà falta:
– Gnocchi.
– Sàlvia, tant hi fa fresca com seca.
– Mantega, millor si és casolana.
En un cassó es posa la mantega a desfer amb una mica d’oli per a que no es cremi.
Es talla la sàlvia petita i s’afegeix a la mantega ja desfeta. Immediatament s’ha de remenar i apagar el foc.
Per a coure els gnocchi es posa aigua amb un parell d’espessics de sal a bullir en una olla. Quan bulli s’hi tiren els gnocchi i es remenen una miqueteta perquè no s’enganxin. Al cap d’uns minuts de coure veureu que les boletes de pasta comencen a surar: això vol dir que ja estan cuites.
Es van retirant de l’olla amb una arpeta (escumadora o girapeix en fatarellut) i es posen als plats.
S’hi tira la mantega amb la sàlvia per damunt i una mica de parmesà ratllat.
I ràpid a menjar, que això fred no val res!
Salut i a xalar, amici!!!
I tant si va transformar Europa! Fins i tot es veu que va marcar un punt d’inflexió en la incidència de malalties com la tuberculosi… Per cert, en algun lloc he llegit que abans de l’arribada de la patata, els estofats (o equivalents) s’acompanyaven de castanyes.
Interessant això de que es pugui congelar. Pot trencar la barrera de la mandra que acompanya a elaborar aquest tipus de plats. Gràcies de nou!
Interessant això de la tuberculosi, molt interessant. Un dia podríes escriure’ns alguna cosa aquí sobre ciència i cuina, jo et deixo el lloc…
I del tema dels guisats amb castanyes, és veritat que es feia servir molt la castanya, i encara és així en alguns llocs com la serra de Prades o, fora de Catalunya, a Galícia, però en els llocs on no tenim castanyers normalment es feien servir arrels com el nap o la safranòria (aquella morada, que la pastanaga és molt més moderna del que pensem).
Fins aviat!!!
He trobat l’explicació molt interessant. I, certament, els nyoqui són excel·lents. Només n’he fet una vegada mai encara, però fa temps que tenc ganes de tornar-ne a fer. No he tastat mai aquesta salsa, però ara que tenc un cossiol de sàlvia al jardí és un bon moment per fer-la.
Ja m’explicaràs si t’agrada, i t’animo a provar-la amb mantega feta de casa.
Retroenllaç: Gnocchi al burro e salvia (que vol dir nyoquis amb mantega i sàlvia) | Celler-Adocse