Cóc de pastanaga (los caramelets de davall terra)

Oco que són dolces, les pastanagues bones! I dolces com són, és curiós que l’ús majoritari que en fem a la nostra terra és per a plats salats: en amanit, en guisats, bollida amb pataques i bajoques… I és que, segons tinc entès, el cultiu de la pastanaga per terres fatarelludes és relativament recent. Sembla ser que aquí, fa temps, les arrels d’este estil que més es cultivaven eren la safranòria morada, la xorovia (xirivia en fatarellut) i la remolatxa gorrinenca o farratgera. Esta última, com el seu nom indica, es donava als animals, i la xorovia servia per fer més bo el caldo i poca cosa més. Però la safranòria és un altre tema, que només pel color morat que té ja venen ganes de menjar-se-la. De fa un temps cap aquí que pràcticament s’havia perdut, però sembla que enguany som bastants els que n’hem tornat a sembrar, i la veritat és que me n’alegro molt. La manera més normal de s-la és tallada a rodanxes i amanida amb sal, oli i vinagre, i molts recordem com pintava la llengua i les dents quan la menjàvem a mossos per berenar.

I és que davall terra hi ha moltes que són bones!!! I no parlo ni de petrolis, ni de metalls preciosos ni de merdes d’este estil, parlo de les virgueries que són les verdures més senzilles i alhora gustosíssimes que massa vegades han hagut de ser la base de la subsistència de molta gent. Per a ells potser no ho eren tant, de dolces…

Esta recepta és un “que sí que no” basat en moltes que n’he vist per estos internets, però es basa en un cóc típic anglès que normalment es menja amb una glasa de crema de formatge i, de vegades, gelat de vainilla. A mi em sembla massa bo sol com per ficar-li més amaniments.

Au, amaniu les aïnes!!!

Per a fer el cóc de pastanaga, haureu de menester:

– 350 grams de pastanagues netes i pelades.

– 260 grams de farina blanca de blat (però hi podeu afegir una mica integral).

– quatre ous.

– 100 grams de fruita seca (jo hi he posat avellanes i ametlles, que és el que tenia, la recepta original és amb anous).

– 250 grams de sucre.

– 240 mil·lilitres d’oli del bo.

– una culleradeta de cafè de bicarbonat.

– una culleradeta i mitja de cafè de llevat de pastisser (Royal, vamos).

– una culleradeta i mitja de cafè de canyella mòlta (o menys si no us agrada molt).

Anem per feina. Començarem ficant la fruita seca ja pelada a la picadora i molent-la fins que quedi ben fina. Si voleu deixar-la més grossa perquè es noti més, cap problema.

Despús de la fruita seca, s’han de picar les pastanagues. Pel que fa al fines que han de quedar, us dic el mateix que amb la fruita seca. És molt important que les pastanagues siguin el millor possibles i que siguin molt i molt noves, que si no perden gust. Per la mateixa raó s’han de picar just en fer el cóc i no abans.

En una aïna es posen el sucre i els ous i es bat tot ben batut fins que quasi dobli el volum. Quan penseu que ja està, esteu-hi un parell de minuts més.

Sense deixar de batre, s’hi afegeix l’oli poc a poc (jo vaig haver de deixar de batre per fer la foto, que només tinc dues mans…).

A part, es barreja la farina amb el bicarbonat, la llevadura i la canyella, i si voleu, una espessigadeta de sal. S’incorpora a la mescla dels ous i se segueix batent per integrar-ho tot.

Quan estigui ben lligat s’hi adjunta la fruita seca.

I, per últim, la pastanaga.

S’agafa un motlle rodó d’estos que es poden desmuntar i se suca bé amb mantega per despús cobrir-lo de farina. Despús s’ha d’espolsar bé per fer-li caure tot l’excedent.

S’hi tira la pasta dins i es posa a coure al forn ja preescalfat a 180º durant mitja horeta o tres quarts, fins que el punxeu amb un ganivet i la fulla surti neta.

Ara ve allò tan difícil de deixar-lo reposar, i creieu-me si us dic que d’un dia per l’altre encara és més bo, però també us diré que naltres mai hem pogut esperar tant…

I si trobeu que les pastanagues no són prou dolces per fer-ne un cóc, només us diré que hi ha gent que en fa confitura… I jo no penso tardar a provar de fer-ne…

Ja us ho contaré! Au, manets i manetes, a xalar!!!