Coques fines

Esta recepta és de coques fines, es clar, però també es pot fer servir per a fer el que al poble en diem pambeneit. Els pambeneits són unes coques rectangulars grosses que es decoren amb sucre i plomes de colors i que els dies de festa senyalada es beneeixen i es reparteixen a tothom en sortir d’ofici. És tradició que tothom en mengi almenys una mossadeta, i abans fins i tot se’n donava als rucs, mules i matxos de casa.

De pambeneits n’hi ha pràcticament cada dia de les festes majors, tant d’hivern com d’estiu: el dia dels quintos, el dia dels majorals, per santa Àgueda, per sant Blai… i també en altres dies de festes menors o de patrons gremials com per sant Andreu, per sant Antoni dels paletes, algun any per sant Josep dels fusters… tampoc falta per la romeria de sant Francisco, com a festa gran que és.

La cosa és que si és una festa més o menys important hi ha pambeneits. Per descomptat que esta tradició s’ha de relacionar sí o sí amb el patró del poble, sant Blai. Este sant és l’advocat contra els mals de gola i el protector dels colls de persones i bèsties, i de tradició de pans i coques beneïdes el dia d’este sant n’hi ha per bona part d’Europa, des de Barcelona fins a Grècia.

Però a la Fatarella esta tradició ha passat dels límits del dia 3 de febrer i s’ha escampat a totes les festes hagudes i per haver. Serà que volem tenir els colls molt ben protegits? O potser que som més llépols que les mosteles? Ves a saber, però trobo molt interessant el fet de sacralitzar les festes a base de menjar, d’ingerir allò que transforma un dia normal en un dia mistificat, de menjar-se un tros d’allò sagrat com qui fot un mos al llom de Neptú o a la cuixa de Buda. Potser és la manera més arcaica i estesa de fer-ho, potser la més natural per als humans. Al cap i a la fi fins i tot la missa cristiana és el recordatori d’un sopar! Ara, que pel meu gust ja l’haguéssin pogut fer una mica més elaborat, que si s’ha de rememorar este sopar durant segles almenys posa un plateret de llonganissa per acompanyar el pa i el vi, unes olivetes més que sigui…

Sigui com sigui, aquí hem vingut a parlar de menjar, no de tradicions místiques o religioses! Va, cap a les coques fines!

Per a fer-ne una vintena, heu de menester:

– Entre 600 i 700 grams de farina de blat.

– Dues tasses d’oli bo.

– Una tassa d’aigua.

– Una cullerada de saliandra (llavors de cilantre en fatarellut).

– Una cullerada de matafaluga (les llavors de l’anís).

– Uns 40 grams de llevat premsat (o entre 12 i 15 de llevat liofilitzat, no el Royal sinó el de fer pa).

– Sucre.

Comencem aromatitzant la futura pasta amb la saliandra i la matafaluga. Per a fer-ho s’ha de posar en un casso l’aigua i les llavors.

Quan comenci a bollir es deixa cinc minutets al foc per infusionar-ho bé.

Mentrestant, en un ribell s’hi posa l’oli.

A l’oli del ribell ara s’hi ha d’afegir l’aigua de la saliandra i matafaluga, i s’hi ha de tirar bollint i passant-la per un colador. A això se li diu escaldar l’oli.

Ara s’ha de barrejar l’aigua i l’oli batent-ho amb unes barnilles, i al cap de no res ho tindreu emulsionat.

S’esmicola el llevat, s’afegeix a l’oli del ribell i es desfà ben desfet.

Quan tingueu el llevat desfet heu d’afegir tres parts de la farina.

Es barreja ben barrejat i es posa damunt del marbre.

Ara s’hi ha d’anar afegint farina i s’ha de pastar com si es fes pa. Ja veureu que arriba un moment que la pasta té una certa elasticitat i queda lligada. És allò que les padrines diuen “i de farina n’hi poses la que vulgo la pasta”, però que costa molt d’explicar quanta és. Jo he comptat que amb 600 grams n’hi ha prou per a estes mides, però una mica més no li faria cap mal.

Una vegada pastada, la pasta “s’ha de fer bona”. Això vol dir que ha de fermentar. Per a fer-ho, la posem dins al ribell, el tapem amb un drap net i el deixem en un lloc càlid però sense passar-se. Nosaltres el deixem a uns dos metres del foc i tarda poc més o menys una hora a pujar. Ja veureu que haurà pujat quan s’hi facin crivells i estigui molt esponjada.

Amb la pasta fermentada s’han de fer boletes una mica més petites que un ou.

A sobre d’un paper sulfuritzat posat damunt de la plàtera (safata en fatarellut) del forn s’han d’aplanar les boletes amb els dits. Hi ha qui diu que s’han de deixar més grosses i qui diu que han de ser primes. A mi m’agraden finetes, de més o menys mig centímetre.

La decoració que porten les coques fines es fa a base d’espessics fets a la pasta amb els dits índex i polze, i normalment són línies paral·leles, però recordo de petit que hi havia gent que hi feia dibuixos i tot.

El forn ja haurà d’estar calent a 200 graus. Hi posarem la plàtera i deixarem coure les coques fins que estiguin rosses. Això us portarà entre un quart i mitja hora segons la pasta, el forn, el dia…

Quan es treuen del forn s’han de deixar refredar una mica i llavors s’hi ha de tirar sucre abundant per damunt.

I ja està! Ja teniu una ribellada de coques fines!

Sigui per fines de gruix o perquè la pasta és molt fina de bona, estes coques són una autèntica delícia, i tornant al començament del post, vés a saber tu què hauria passat si en comptes de pa, al sant sopar hi hagués hagut coques fines! I no diguem ratassia en comptes de vi!!!

Au, xiquets i xiquetes, a xalar!