Pollastre tandoori de Gerard, de l’Índia a Sant Celoni

Xiquets i xiquetes, avui ens n’anem de viatge a l’Índia passant per Sant Celoni, i és que esta recepta ens l’escriu l’artista convidat d’avui: l’amic Gerard!!! Per cert, penseu que este xiquet és un cícero (sabut en fatarellut) i diu coses molt ben dites, i no podeu deixar de visitar algun dels seus blocs: La curiositat no és només cosa de gats i La ploma d’ànec.

Va, que ve el pollastre tandoori!!!

Segurament no en farem una bandera com en el cas de la llengua o la religió, però la gastronomia és una d’aquelles coses que carreguem a la nostra motxilla cultural quan ens toca (o decidim) marxar de casa nostra per anar a viure a un altre país. No ens barallarem amb ningú per evitar que ens l’arrabassin, però per poc cuiners que siguem reservarem un lloc il·lustre del nostre receptari personal per al pa amb tomàquet, l’escudella i carn d’olla o els fesols amb bacallà, sigui on sigui que el destí ens hagi portat. En un món on la mobilitat de les persones és exageradament més gran i ràpida del que poguéssim pensar fa cinquanta anys, aquesta íntima lleialtat a la cuina mare ha comportat també un tragí de receptes i plats exòtics que bars i restaurants han acabat convertint en populars o, si més no, coneguts.

Avui, amb el permís de l’autor d’aquest bloc, us descriuré una versió més o menys occidentalitzada del pollastre tandoori (popularment conegut com “tandoori chicken”, pronunciat amb una veu una mica nasal). El plat, d’origen indi, deu el seu nom a uns forns d’argila en forma de tina anomenats “tandoor” i que els perses ja feien servir per fornejar aliments a temperatures que, segons diuen, podien arribar als 400ºC. La cuina índia és, en general, poc sofisticada i deu la seva riquesa de la gran combinació d’espècies que utilitza. En el cas del pollastre tandoori, el plat consisteix en un marinat del pollastre amb espècies i un posterior fornejat. Si remeneu per la xarxa o la biblioteca, trobareu diferents combinacions d’espècies per aquest plat. En aquest post hem seleccionat les que poden ser més assequibles de trobar.

Va, posem fil a l’agulla que al final l’autor del bloc pensarà que aprofito el minut de glòria per deixar anar el meu rollo…

Ingredients

– Pollastre (preferiblement pit, però també s’hi poden afegir, si us agrada, unes aletes).

– Una cullerada sopera d’oli d’oliva.

– Dos iogurts naturals.

Espècies i condiments:

– Sal i pebre (no necessiten presentació).

– Una cullerada i mitja de postres de pebre vermell dolç (barreja molta de diferents varietats dolces de pebrots vermells).

– Una cullerada de postres de pebre vermell picant (el mateix que l’anterior, però amb varietats picants).

– Una cullerada de postres de comí (són llavors d’una planta semblant a l’api, actualment accessibles a qualsevol colmado).

– Una cullerada de postres de gingebre sec (una arrel tuberculosa amb cert gust sabonós que adquireix un gust picant quan s’asseca. S’està posant força de moda, i actualment es pot trobar en forma fresca a moltes verdureries i en forma seca a quasi tots els herbolaris).

– Una cullerada de postres de cúrcuma (també és un tubercle petit en forma de pinya. Potser és el més difícil de trobar. La versió en pols, que és la que fem servir per a la recepta, es pot trobar en alguns herbolaris i, sobretot, en botigues d’aliments regentades per marroquins, indis o paquistanesos).

En primer lloc, cal moldre (o pulveritzar d’alguna manera) les espècies que no estiguin en forma de pols. A falta de molinet, jo les passo pel morter i les deixo tan fines com em permet la paciència. Un cop totes les espècies estan en forma de pols, es torren una mica en una paella sense oli. Segons diuen els que en saben, aquesta torrefacció intensifica el gust de les espècies. Essencialment, consisteix en escalfar una paella, abocar-hi les espècies, deixar-la a foc mig i anar remenant durant tres o quatre minutets, fins que canvien una mica de color.

Paral·lelament, s’aboquen els dos iogurts a un bol, s’hi afegeix un polsim de sal i la cullerada d’oli. Un cop les espècies estan torrades, s’afegeixen a la barreja de iogurt i es remena fins que estigui homogeni.

El pollastre es pot processar de moltes maneres. Una d’elles és tallar-lo pel mig (tal i com es veu a la foto) i fer-li unes incisions, de manera que la peça quedi més ben cuita de dins. També s’hi poden afegir, si sou dels que us agrada rosegar, unes aletes.

Sigui com sigui, col·loqueu les peces de pollastre a una safata de forn, les saleu (o salpebreu) i empastifeu tota la carn amb la barreja de iogurt i espècies. Aquesta barreja es deixa marinar unes tres hores (les receptes més heterodoxes diuen que mitja horeta és suficient, però jo sempre he sigut partidari d’aquell aforisme anònim que diu: “si tens pressa, fes-te un ou ferrat!”, així que us aconsello que siguin tres horetes). Passat aquest temps, només ho heu d’enfornar a uns 200 ºC (potser una mica menys si el forn és de ventilació) durant 25-35 minuts.

Evidentment, el plat admet molts acompanyaments. Jo us he proposat tallar quatre pastanagues i un parell de carabassons així a tires (en juliana, que diuen els llibres) i coure’ls una mica al vapor; però vaja, quatre fulles d’enciam i una mica de ceba tendra també dignifiquen molt el plat.

Com veieu, és un plat prou senzill i aparentment una mica anodí, però us convido a que aneu variant la mescla d’espècies (afegint-ne més quantitat d’alguna en particular, per exemple) i veureu com la cosa no només dóna joc, sinó que s’acaba convertint en un pretext per explorar aquestes espècies tan rares que no fem servir mai.

Ale, bon profit!

Doncs això, que us asseguro que si teniu ganes de provar coses diferents o de variar una mica la manera de cuinar pollastre, esta és una recepta de les d’apuntar a la llibreta.

Moltes gràcies, Gerard!!!